Aquest
cap de setmana enfilem la tercera setmana de confinament, he buscat
la paraula tant repetida aquests dies “confinament” fet
de tancar algú dins un espai limitat per motius diversos, com poden
ser la salut pública, seguretat ciutadana o altres. Confinar, posar
límits, barreres.
Al
casal obert estem confinades, tal com diu la definició estem
tancades, tancades cadascuna a casa seva, l’equip d'educadores, els
infants i joves i les famílies.
Des
del moment zero, o sigui el cap de setmana del 14 de març, fem
teletreball des de casa. Teletreball, una altra paraula molt sentida
darrerament. Ara, amb una miqueta de perspectiva per aquestes
setmanes que portem reconec que ha estat, és, continua sent un
repte.
Primer
per la situació de vulnerabilitat social i precarietat econòmica de
la majoria de famílies del casal obert, que ara s’ha vist
agreujada amb l’aturada laboral, tant les famílies amb ingressos
per les rendes de treball com les que vivien d’activitats de
l’economia submergida. Amuntegament a les llars, famílies
nombroses que viuen en pisos petitons i sovint amb poques condicions
òptimes de salubritat, la bretxa digital present en la majoria de
les llars… Hem vist aquestes setmanes que reapareixen necessitats
que havien estat cobertes en moltes famílies, com la d’alimentació,
i com ara s’han de tornar a activar prescripcions d’aliments que
portaven anys tancades. Preocupació per com pagaran els lloguers,
subministraments…. parlem de necessitats bàsiques!
Davant
de tot això apareix incertesa, por, preocupacions, angoixa i també
desànim. Mals de cap davant aquest confinament que envaeix espais
individuals i tot és comunitari i angoixant. I dificultat per
entendre i interpretar les compareixences dels governs...Parlem de
necessitats emocionals!
Per
part de l’equip el repte en aquesta nova realitat ha estat com
poder encarnar l’acollir, acompanyar, estimar i SER-HI, eixos
fonamentals de Càritas i per tant del casal obert.
Al
llarg d’aquesta setmana hem pogut constatar que el que millor
funciona és el whatsapp, perquè és el canal de comunicació que
tenen totes les famílies. Ens comuniquem amb missatges de veu i així
tothom ho entén tot. Al final d’aquesta setmana podem dir que el
grup està viu i connectat, que vol dir acompanyats, que no estem
soles, que hi som. El primer cap de setmana del confinament, quan es
va crear el grup, la resposta majoritària era “gracias,
gracias, por preocuparte”
la
soledat, sentir-se sol i abandonat, dificulta tirar endavant.
Avui,
és diumenge, han passat quinze dies de l’inici. Aquest matí el
mòbil continua traient fum, hi ha 53 missatges enviats des de
divendres a la tarda, quan vam desitjar un bon cap de setmana. Alguns
missatges són dels infants que comparteixen coses de les feines
escolars que els hi arriben de l’escola, dels reptes proposats des
de Sant Pau, qualsevol dubte…. Aquests poden esperar
tranquil·lament que dilluns les seves educadores els vegin, comentin
i ho treballin. També n'hi ha alguns de les mares i pares d’alguna
cosa que han sentit, que no tenen resposta…. i els hi genera
neguit. Abans parlava de les necessitats emocionals...
El
teletreball en aquest moment de confinament, permet obertura,
presència, aquest ser-hi. No és un acompanyament físic, no ens
poden agafar la mà, no ens podem fer les abraçades que tant ens
agraden…. però ens sentim, escoltem…. Acompanyem, hi som
plenament encara que virtualment, perquè ens estimen i creiem que
“allò essencial és invisible als ulls”
Montserrat
Floriach Valls
Educadora
Social de Caritas Mataró
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada