Normalitzant l'impossible.

 Ja portem quasi 2 trimestres junts i juntes, la veritat és que el temps ens passa volant, ens hem esforçat molt en els deures i estudiar pels exàmens, en repassar aquelles coses que se'ns obliden ràpid com les taules de multiplicar o quan s'accentuen les planes, però sobretot hem fet molt més caliu.

Ja hem assumit com a rutina la possibilitat de tenir algun que altre infant o jove confinat, i algun que altre educador/a també, hem assumit com a rutina rebre'ns amb gel i el termòmetre apuntant-nos al braç o al cap, hem assumit com a rutina desinfectar taules i cadires o el telèfon comú després de trucar. 

Ens esforcem per seguir mantenint els grups intactes i per molt enriquidor i caòtic que seria fer activitats plegats cada grup juga per separat. Ens esforcem a mantenir el contacte proper amb les famílies encara que haguem de prioritzar les trucades a les reunions presencials i procurem que res de tot això ens trenqui el dia a dia ni interfereixi en la nostra tasca.

Però hi ha coses que no es poden normalitzar, com per exemple poder veure un infant riure quan s'ho està passant bé, fer-li una bona abraçada quan se sent sol/a, poder moure'ns sense limitacions pendents de si la "màscareta" està ben posada o estic massa a prop de l'altre, els jocs de contacte, el poder dir-nos el que ens fa vergonya a cau d'orella, que els grans i els petits s'acompanyin i aprenguin els uns dels altres, la distància d'un infant/jove quan s'enfada i hi has de dialogar amb mitja cara tapada i tantes d'altres coses que en un espai on no només creixem acadèmicament sinó emocionalment calen i molt, totes aquestes cures tant complicades d'assumir des de la distància i protocols de seguretat.

No sempre és fàcil i ens esforcem per normalitzar l'impossible perquè només així podem seguir amb la nostra feina de forma segura però també propera, càlida i personal. I amb un somriure sota la "màscareta" encarem l'última setmana del trimestre ple de bons moments :)